El País va publicar el diumenge (20 abril 2008) un reportatge sobre les eleccions italianes. Berlusconi, otra vez és un reportatge que posa sobre la taula els avantages i els incovenients del nou president de la República italiana, i també el seu nou programa de govern.

L'interés del reportatge és que pretén anar més enllà i ens explica quina és la salut democràtica del país.

El reportatge és interesant per poder veure com moltes vegades els límits entre la informació i l'opinió no són clars.

Sentències com aquestes ens fan dubtar sobre la pressumpta objectivitat en la interpretació del periodista: "Tiburón de las finanzas vocacional, Berlusconi ha conocido muy de cerca los barrizales del dinero, la corrupción, la mafia y la censura, y, sin embargo, ahí está, presumiendo de un expediente judicial inmaculado, convertido en un modelo, en un líder social." (El País, 20 abril 2008).

Altres són opinions están plenes de tòpics i arguments que queden poc clars: "Hoy es el único político italiano, quizá desde Mussolini, capaz de manejar las voluntades del volátil y escéptico público-votante a su antojo. No por nada es un ejemplar italianísimo, un producto puramente made in Italy: simpático, campechano, elegante, ocurrente. Sólo un país tan fascinante, contradictorio y cínico como Italia puede inventar un político así: antisistema y a la vez especializado en poner el entero sistema político a su servicio."

Per maquillar la seva opinió utilitza declaracions d'altres periodistes per desenvolupar una postura que ell també comparteix: "Según el director de la prestigiosa revista Micromega, Berlusconi aspira a ser como Putin: impune, todopoderoso y eterno, aunque el camino suponga convertir a Italia, por decirlo así, en una dacha." (EL PAÍS, 20 d'abril 2008)

En aquest cas el posicionament del diari és clar i no amaga les seves opinions: SOBRE UNS RESULTATS ELECTORALS. Pot ser la pròxima vegada haurien d'utilitzar altres mitjans per sentar tribuna com l'editorial o les columnes d'opinió.